
Molts tendeixen a suposar que, sempre que el recobriment final sigui AlCrN, TiAlN o CrN amb una composició similar, la tensió interna de la pel·lícula hauria de ser comparable. De fet, això està lluny de ser així.
La composició del recobriment defineix quin és el material, mentre que el mètode de deposició determina com creixen els àtoms a la pel·lícula. L'estrès, de fet, és molt sensible al mode de creixement.
En primer lloc, l'energia iònica varia, donant lloc a diferents graus d'implantació atòmica. L'arc catòdic, la polverització de magnetrons convencionals i HiPIMS poden dipositar el mateix AlCrN, però l'estat de les partícules que arriben a la superfície de la peça difereix dràsticament.
En la polsatria convencional de magnetrons, la majoria de les espècies metàl·liques continuen sent àtoms neutres, que arriben al substrat i s'acumulen d'una manera relativament lenta i adductiva. Per a arc catòdic i HiPIMS, la taxa d'ionització del metall és molt més alta. Quan s'aplica una tensió de polarització a la peça de treball, un nombre més gran d'ions metàl·lics bombardegen la superfície amb energia cinètica.
En aquesta etapa, el procés ja no és una simple deposició. En canvi, implica el desplaçament atòmic, la densificació, la generació de defectes, la reactivació i la compressió de gelosia.
Si aquest bombardeig és intens, el recobriment generalment desenvolupa un esforç de compressió intrínsec més elevat. Una analogia senzilla: és com la paleta. En un cas, els maons es col·loquen suaument en posició; a l'altre, cada maó es pressiona a la força cap a dins mentre es col·loca. La paret final consisteix en el mateix material, però la força que té l'interior és completament diferent.
En segon lloc, la taxa de deposició també altera l'estrès. La deposició d'arc catòdic normalment es produeix a un ritme elevat. Si les espècies metàl·liques arriben ràpidament mentre el bombardeig iònic i la difusió superficial no poden seguir el ritme, el recobriment tendeix a desenvolupar un creixement columnar pronunciat i defectes. Per contra, un bombardeig iònic excessivament intens produeix un recobriment dens, però els àtoms poden estar sobreempaquetats en intersticis de gelosia, provocant un fort augment de l'estrès de compressió.
Per tant, no és la taxa de deposició per se la que regeix l'estrès, sinó l'equilibri entre la velocitat de deposició i el bombardeig iònic. Això explica per què, per al mateix recobriment d'AlCrN, un sistema pot assolir de manera fiable els 3 μm, mentre que un altre comença a mostrar un xip de vora a només 2 μm.
En tercer lloc, l'estrès varia amb la mida del gra i la microestructura. Fins i tot amb una composició idèntica, les tècniques de deposició poden produir recobriments amb mides, textures i estructures columnars completament diferents. La polverització de magnetrons convencional tendeix a formar grans columnars ben definits. Gràcies a un bombardeig iònic més fort, HiPIMS produeix més fàcilment microestructures denses i refinades. L'arc catòdic també pot aconseguir recobriments molt densos, però les gotes, el bombardeig localitzat d'alta energia i les altes taxes de deposició introdueixen un altre tipus d'estat de defecte. En conseqüència, una lectura d'EDS de 65 at.% Al, 35 at.% Cr i contingut de nitrogen comparable no garanteix estructures internes idèntiques per a dos recobriments.
Les diferents microestructures condueixen naturalment a diferents estats d'estrès.
En quart lloc, la tensió de polarització modula directament l'estrès, i aquest efecte és especialment pronunciat. Preneu com a exemple el mateix recobriment d'AlCrN: amb polarització de -50 V, el recobriment pot ser relativament porós amb una tensió baixa. Quan el biaix augmenta a -100 V o -150 V, el bombardeig iònic s'intensifica, el recobriment es fa més dens i dur, mentre que l'estrès de compressió generalment augmenta.
El fet d'augmentar encara més el biaix pot provocar una intensificació de la reactivació, un augment dels defectes, un estrès excessiu i un trencament de les vores. Per tant, no és estrany observar que la duresa augmenta de 2800 HV a 3300 HV, però la vida útil disminueix. Això passa perquè el recobriment es pot sobrecomprimir a mesura que augmenta la duresa.
En cinquè lloc, la variació de temperatura també dóna lloc a diferents estats d'estrès. L'estrès de deposició no és d'un sol tipus. Un component és l'estrès intrínsec generat durant el creixement de la pel·lícula. L'altre és l'estrès tèrmic, que es desenvolupa després del refredament a causa del desajust en els coeficients d'expansió tèrmica entre el recobriment i el substrat.
Prengui AlCrN com a exemple. Si un lot es diposita a 350 graus i un altre a 500 graus, l'estrès tèrmic residual final pot diferir substancialment després de refredar-se a temperatura ambient a causa de les diferents excursions de temperatura.
Per tant, és insuficient considerar només l'estrès durant la deposició. Un cop extret el component acabat, l'estat de tensió final es determina per l'efecte combinat de la tensió intrínseca i la tensió tèrmica.
Sisè, la pressió de treball també modifica l'estrès. A baixa pressió, les partícules tenen un recorregut lliure mitjà més llarg i retenen més energia en arribar a la peça de treball. A mesura que augmenta la pressió, augmenten les col·lisions de partícules, alterant tant la seva direcció com la distribució d'energia.
Per tant, fins i tot amb una tensió i una composició de polarització idèntiques, els recobriments dipositats a 0, 3 Pa i 2 Pa poden presentar estats de tensió completament diferents. Si la pressió és massa baixa, el bombardeig pot arribar a ser excessiu, provocant una gran tensió de compressió. Si la pressió és massa alta, les partícules perden energia excessiva i el recobriment tendeix a ser porós amb una microestructura columnar.
L'estrès generalment té una finestra de procés òptima.
Per què la vida útil pot variar molt per al "mateix recobriment" produït en equips diferents? Els clients només veuen un nom: AlCrN. El que realment té lloc a l'interior de la màquina, però, és que la taxa d'ionització del metall, l'energia iònica, el flux d'ions, la velocitat de deposició, la pressió, la temperatura, la tensió de polarització i el creixement del gra defineixen col·lectivament el recobriment final. Una composició similar només significa un maquillatge químic proper; no vol dir idèntica estructura cristal·lina, densitat, població de defectes o estat d'estrès. També és per això que l'avaluació de PVD no pot dependre únicament dels informes de composició. Un procés realment madur no té com a objectiu reduir l'esforç de compressió a zero ni maximitzar la duresa.
En canvi, manté l'estrès dins d'un rang adequat: s'aprofita una tensió de compressió moderada per millorar la densificació i la resistència a les esquerdes, mentre que la tensió no ha de ser tan elevada que provoqui una delaminació espontània del recobriment.
En resum: per al mateix material, diferents tècniques de deposició empaqueten àtoms al recobriment de diferents maneres. La densitat de l'embalatge, la intensitat de l'impacte i la contracció tèrmica en refredar-se difereixen, cosa que naturalment resulta en una tensió residual molt diferent.
